El Celler: després d'un any de treball

Quan portava només unes setmanes com a regidor i ja estava de vacances, em van avisar que s'havia enfonsat la teulada del Celler Cooperatiu, un dels edificis més emblemàtics de Rubí. Es tracta d'un dels cellers (les catedrals del vi) del Cesar Martinell, un dels seus edificis modernistes.

El vaig visitar amb el Coordinador d'Obra Pública de l'Ajuntament (que també estava de vacances). La visió era depriment. Una part de la teulada, enfonsada, una altra part que podia caure en qualsevol moment, una paret (de les més importants) estava inclinada i l'empresa que havíem fet venir proposava que l'enderroquéssim... Carrers tallats per seguretat, la policia municipal vigilant, els veïns de la zona preocupats...
Que vam fer? En primer lloc, havíem pogut contractar una empresa constructora (a l'agost!), calia enderrocar la part de la teulada que amenaçava en caure i reforçar l'edifici, tot garantint la seva estabilitat. Per sort tot es va poder solucionar amb el mínim temps possible i això s’ha d’agrair als tècnics municipals.
La solució immediata era refer la teulada, però per no repetir possibles errors, varem encarregar un estudi de les causes de l'enfonsament i quina seria la millor solució. Vam contractar immediatament un arquitecte especialista en la recuperació i restauració d'edificis històrics. No ho podíem encarregar a qualsevol professional. El Celler Cooperatiu és una part molt important del nostre patrimoni.
Un cop vist l'informe, i desprès d'una reunió amb representants del Col·legi d'Arquitectes, vam encarregar un estudi sobre l'estat de l'estructura i la fonamentació del Celler a més d’altres estudis. Volíem assegurar-ho tot abans de fer cap actuació.
Ha passat el temps i ja disposem dels darrers resultats de tots els estudis.
Ara sabem gairebé tot sobre l'edifici i, sabem que no té fonamentació, (quina mala notícia!). A l'actuació prevista de canviar tota la teulada actual, hem d'afegir els treballs de fonamentació. A més ja tenim un projecte de restauració que enviarem al Ministerio de Fomento, ja que hem trobat una via de subvenció i, la volem aprofitar. Per tant, si tenim aquest ajut(i jo crec que sí), anirem més enllà del previst i podrem fer una restauració completa del Celler, seguint la línia del Martinell. i fent que pugui ser visitable.
Totes les obres són lentes però confiem que a l'inici del 2009 es puguin iniciar les obres i en un termini no massa llarg podrem gaudir d’uns dels elements més emblemàtics dels nostre patrimoni.
Estimar el nostre patrimoni, es estimar la nostra ciutat.

Obsesionats per tenir ens hem oblidat de 'ser'

L'altre dia al Ple vam aprovar, per unanimitat, una moció que fa referència al compromís de procurar que el dos per cent de les plantilles estigui ocupada per persones discapacitades, tal i com obliga la LISMI (llei 13/1982 d'Integració Social dels Minusvàlids). A més de a l'Ajuntament, s’ha de demanar que el compleixin les empreses amb les que col·labora. A Rubí, quan parlem d'integració social, no podem oblidar la tasca tan important que s’està duent a terme des de la Font del Ferro, una empresa municipal que ofereix una alternativa formativo-laboral per a les persones adultes amb discapacitat psíquica de Rubí.
La meva sensibilitat envers la integració social de les persones discapacitades és major després d’haver llegit el llibre 'La Fageda. Història d'una bogeria’. Parla de les persones que hi treballen i de les claus d’una empresa que ha demostrat que els valors socials són compatibles amb l’èxit comercial.
La Fageda és una cooperativa situada a la Garrotxa i que dóna feina a una part important de les persones amb disminucions psíquiques i/o malalties mentals de la comarca. Les persones discapacitades estan més integrades si tenen un treball i un sou, tal i com fan les altres persones.
El director gerent i, ànima, d’aquesta cooperativa es diu Cristòbal Colón, després de l’èxit comercial que ha demostrat, des de fa un temps es veu obligat a explicar les claus d’èxit d’aquest projecte empresarial. A l'inici de les seves conferències, per trencar el gel, acostuma a explicar que, una vegada un pintor estava fent la seva feina a la Fageda d'En Jordà en mig de la natura. I de cop i volta se li van apropar un parell de nois amb Síndrome de Down a mirar el que estava pintant. Tot seguit es van situar al seu voltant tres persones més, que semblaven disminuïts psíquics. De mica en mica es va veure envoltat per un grup amb unes "pintes" que li van semblar una mica estranyes. El director de la Fageda que es trobava a prop, donat que la cooperativa està ubicada en aquesta zona, al veure que el pintor semblava preocupat, se li va acostar per tranquil·litzar-lo dient-li: "no pateixi, que jo sóc el cap d'aquesta colla i em dic Cristóbal Colon" Ja podeu pensar el que va passar. Aquest pintor enlloc de tranquil·litzar-se, va agafar tots els seus estris i va desaparèixer ràpidament.
Aquest anècdota l'explica Cristóbal, que encara està sorprès de que el seu pare li posés aquest nom sabent el cognom que havia heretat.
Al final del llibre hi ha una frase que fa referència al ser i al tenir. Un pensament filosòfic que feia temps que no el veia escrit. M'ha fet reflexionar. Estic convençut de que a la vida ens hem de preocupar més pel "ser", per ser persones, que no pas pel "tenir", per voler acaparar poder, fama, prestigi, diners, propietats...
A vegades, obsessionats pel 'tenir' ens oblidem del 'ser.<