dissabte, 26 de juny del 2010

José María Díez-Alegría


José María Díez-Alegría ha mort als 98 anys. Gairebé un segle de vida dedicada en gran part al servei dels altres. Alegria tenia els seus seguidors i els seus detractors, com tots els grans personatges.
Recullo una de les seves anècdotes en la biografia publicada per Pedro Miguel Lamet que també va treballar al "Pozo del Tio Raimundo" i que ens ajuden a entendre la seva manera de pensar i de viure.

Explica que una catequista de dones adultes a Andalusia es va topar amb una jove molt pobra, casada i amb fills, que se n'havia anat a viure amb un vell.
-Dona, has de tornar, no pots seguir amb el vell.
-Es clar que sí, senyoreta. Però és que el vell morirà de seguida, i jo em quedaré amb una caseta molt apanyada, em porto al meu marit i als meus fills, i problema resolt.
-Però, dona, és que això va contra la llei de Déu.
La dona va respondre amb convicció: "No, senyoreta, si jo amb el Senyor no tinc cap dificultat. Jo li dic al Senyor: Senyor, tu em perdones a mi i jo et perdono a tu "per tenir-me tan pobra", va matisar Alegria, i estem en pau"

Diuen que Diez-Alegria era un jesuïta sense papers.

1 comentari:

Jesus Eduard Alonso i López ha dit...

Xè, m'alegre que hages tornar a la cosa. Ben breu i bé. Per cert que Díez Alegria, em sembla recordar, és autor d'alguns llibres de temàtica socio-militar i, d'altra banda, Lamet és un impenintent escriptor de biografies. Entre elles les de dos gandians lligats als jesuïtes també, com no: Joaquim Ballester i (és clar!)Francesc de Borja.