No pensis en un elefant!

Que és el que fa decantar un vot indecís? Sovint veiem que molta gent no vota l’opció que el beneficiaria més, sinó aquella en la que s’identifica, encara que potser perjudiqui els seus interessos. L’explicació que dona Lakoff a quest fenomen és la del marc conceptual, estructures que donen forma a la manera com veiem el mon, i és en funció d’aquests marcs conceptuals que una majoria de persones decideixen el seu vot. (No pensis en un elefant?, es una frase que automàticament t’obliga a pensar en aquest animal.)

El llibre analitza el que fan els conservadors i els progressistes nord-americans. Els conservadors fan servir conceptes que els ajuden a expressar millor les seves idees i a influir en l’opinió pública per portar-la cap a la seva ideologia.

Posa exemples de les victòries de Bush i de Schwarzenegger. De quina manera van fer servir marcs conceptuals per convèncer a la gent. Aquesta dreta va invertir molts diners en finançar grups d’opinió per tal de que els ajudessin a comunicar millor les idees i al mateix temps a desarticular els raonaments del contrari. I mentre tant, l’esquerra sovint queia en el parany i es limitava a contrargumentar fent servir el mateix vocabulari de la dreta.

Malgrat ser fruit d’una intervenció improvisada de l’autor i estar centrat en els estats Units, els seu contingut en part es extrapolable al nostre pais i ens aporta molts elements per entendre el que passa en el mon polític i mediàtic i per poder actuar des de l’esquera.

En definitiva, es tracta d’un llibre, curt i molt recomanable, que ens ajuda a entendre aquesta estratègia de la dreta i com s’hauria d’actuar des de l’esquerra.

Resum del llibre
Conferència de Lakoff (en anglès)

Taronges, polítics i credibilitat

L’altre dia al Ple, vaig explicar una manera de fer dels llauradors valencians, per manifestar que els polítics hem de respectar els acords.
Hi ha un costum valencià que vaig viure a la meua comarca d’origen, la Safor, terra de tarongers. Ja fa anys, els compradors de taronges feien els contractes de compra-venda, “els tractes”, donant-se la mà, sense papers
- Et compre les taronges a 800 pessetes l’arrova
- Hauria de ser a 850
- Com a molt podria arribar a 815
- Si puges a 825 fem el tracte
- D’acord a 825.
I una vegada fet el tracte, tots el respecten. Tant el comerciant com el propietari, el llaurador.
Es comprava amb anticipació a la collita i per tant el preu sovint varia i d’altres llauradors tenen millor o pitjor preu en funció del moment en què han venut les taronges.
Però, el tracte ja s’ha fet i no es pot modificar. Si algú ho fes, ja no seria de fiar. Si ho fes el comprador, ningú mai més li voldria vendre. Si ho fes un llaurador, cap empresa li voldria comprar. Ningú voldria fer tractes amb ells.
Pot donar-se el cas que el cap de família fes el tracte i la seua dona, un germà o son pare, li diguera que ho ha fet malament, que s’havia d’haver esperat a que el preu pujara. La resposta seria “he donat la meua paraula i el tracte ja està fet”. En tot cas, abans d’acordar el preu, es pot consultar amb la família, o acceptar o no la proposta. Però un vegada acordat el preu, es dona la mà i es tanca el tracte. Diga el que diga la família o els amics.
Aquest costum em va anar bé per explicar-li a un dels grups polítics amb representació al Ple que, quan s’arriben a acords orals o escrits, aquests són sagrats i s’han de respectar.
Els polítics, especialment els locals, tenim com a un dels principals valors la nostra credibilitat, la nostra honradesa i hem de complir de manera escrupolosa allò que diem o acordem. Si perdem la credibilitat personal, que ens queda?