Bolonya: ho estem fent be?

La construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), conegut com a Procés de Bolonya, està sent criticat dient que privatitzarà la universitat, que la mercantilitzarà al rebre finançament privat. Per altra part es diu que prioritzarà els estudis tècnics per sobre dels humanístics, que es degradaran els títols o que el preu de les matrícules augmentarà de manera desorbitada. Tanmateix aquesta crítica té un aspecte positiu i és que ha aconseguit mobilitzar als estudiants d'una manera organitzada i fomentar l'esperit crític.

Però que diu La Declaració de Bolonya? Quins son els seus objectius? Principalment Bolonya proposa:

• Construir un espai europeu d’estudis superiors pel qual els estudiants puguin moure’s en igualtat de condicions i faciliti el treball en xarxa
• Homologar els estudis en tres nivells, Grau (de quatre anys que substituirà a les diplomatures i llicenciatures), Màster d’especialització (d’un o dos anys) i Doctorat. Totes les carreres han d’estar adaptades pel curs 2010-2011.
• Fixar un sistema de crèdits que asseguri el mateix esforç en tots els països per obtenir un títol

Que podem fer?
Aquesta reforma universitària presenta una sèrie de temes que fan complexa la seva aplicació i el mon estudiantil es mostra crític amb alguna de les possibles dificultats. Podem apuntar algunes possibles respostes als interrogants existents.
Ha d’haver col•laboració amb les empreses privades. Aquest lligam amb l’empresa ha de permetre millorar la innovació i disposar de més inversió. Però la Universitat pública no pot ser depenent del mon empresarial. Cal assegurar la inversió necessària de les administracions en les universitats públiques amb un pla de millora del finançament universitari.
La igualtat d’oportunitats s’ha d’assegurar establint un sistema adequat de beques i ajuts a l’estudi (matrícules, estudi de llengües, habitatge, viatges) amb uns preus públics assequibles.
S’ha de facilitar l’accés als estudiants que treballin, creant itineraris de dedicació parcial i combinar ensenyaments mixtos, presencials i a distància
Per facilitat la nova forma de treball personal de l’alumne caldrà reduir la ràtio d’alumnes per aula i assegurar la coordinació entre el professorat per tal de no sobrecarregar els estudiants amb treballs i pràctiques
Ara bé, no podem dir que Bolonya afavoreixi els estudis tècnics reduint els humanístics. El que hem de tenir clar, es que no es pot malbaratar el temps ni els diners ni en ciència ni en humanitats, especialment quan parlem de diners públics. L’Educació no es una despesa, és una inversió, però tota inversió ha de produir un rendiment.

No es un camí fàcil i més en un moment de crisi com aquest. Però tot repte implica una oportunitat que cal aprofitar, i situar la nostra universitat i als nostres estudiants, a un nivell de qualitat que ens permeti afrontar els reptes de futur.

Facebook i privacitat

Aquest lloc web de xarxes socials està agafant molta embranzida. Sembla que si no hi ets al Facebook, no existeixes. I si fas de polític la cosa està clara.
Cal reconèixer que és una eina molt útil per estar en contacte amb molta gent i cada cop la xarxa "d'amics" es va fent més gran. A més de poder penjar fotos i vídeos, pots organitzar grups i trobades. També pots retrobar molts amics i coneguts i fer-ne de nous.
Però el Facebook té un inconvenient i un problema. L'inconvenient és que li has de dedicar temps. I el problema és que pot perillar la teva privacitat.
Algunes empreses de recursos humans fan servir el Facebook per conèixer aspectes de les persones que s'han presentat en un procés de selecció. I de la mateixa manera ho poden fer servir organitzacions amb finalitats no massa clares i les quals et poden perjudicar.
A l'apartat de Privacitat del Facebook ens avisen de que poden passar les dades a tercers. "Els nostres proveïdors de servei poden tenir accés a la teva informació personal per a l'ús en un temps limitat en connexió amb aquestes activitats de negocis" I també ens diuen que les "Aplicacions de la Plataforma poden accedir i compartir certa informació teva amb d’altres d’acord amb la teva configuració de privacitat"
Comento alguns aspectes a tenir en consideració i que podem controlar qui tindrà accés entrant a l'apartat de "configuració de la privacitat".

1. Creences i ideologia. En aquests temes val la pena ser molt curosos i no deixar-hi constància o mostrar el mínim possible. Estem mostrant aspectes molt personals als que tindrà accés també gent desconeguda. També caldrà vigilar a quines "causes" ens adherim , quines son les nostres afeccions o quins escrits deixem al "mur".
2. Data de naixement. Pot estar bé si volem que ens felicitin, però potser no cal que es visualitzi l'any. Algunes persones fan servir aquesta data com a password. Si es el nostre cas quan menys gent ho sàpiga millor. A més si som menors d'edat els hi pot resultar fàcil trobar-nos a persones amb pocs escrúpols.
3. Fotos i vídeos. Si pengem fotos nostres en segons quina situació (per exemple en una festa després d'unes copes de més) aquestes poden indicar una persona poc convenient per algunes feines. Es preferible penjar-les a programes com el Picasa i convidar a les persones que hi tindran accés.
4. Adreça particular i telèfons. Consell: no posar-los mai. Algú pot vendre les nostres dades i rebre publicitat a casa. I en el pitjor dels casos podem rebre cartes o trucades poc agradables.
5. L'adreça electrònica. Pot ser usada per enviar-nos spam o perquè persones que no desitges ens omplin la nostra bústia. Per tant, dos consells: fem servir una adreça de correu específica (no l'habitual) i a més que l'e-mail no sigui visible al "perfil". Ho podem desactivar des de l'opció de configuració. Si algú es vol posar en contacte amb nosaltres ho pot fer a través del Facebook i ens arribarà un missatge a la nostra bústia de correu. No cal que fem públiques totes les nostres dades personals.
6. Què estàs fent ara? Cal ser prudents quan escrivim el nostre "estat". Si diem que no hi som a casa, que marxem fora un cap de setmana, algú pot aprofitar per fer-nos una visita domiciliaria aprofitant l'absència. Si escrivim en hores de feina, al nostre cap potser no li agradi saber que ens connectem al Facebook durant la jornada laboral.
7. Acceptació d'amistat. Quan acceptem com a amic a una persona poc coneguda (o que no coneixem) millor permetre-li únicament l'accés al perfil bàsic.
8. Aplicacions externes. Amb les aplicacions de plataforma, afegides al Facebook no els hem de permetre l'accés a les nostres dades, ja que aquí si que no hi ha cap seguretat de privacitat.
9. Menors d'edat. Als menors de 13 anys Facebook no els deixa inscriure's i si tenen menys de 18, els recomana parlar amb els pares abans de passar informació a estranys. El risc es major en aquesta edat.

Val la pena fer servir el Facebook? La meva resposta és sí. Però sabent al que ens exposem. Recordem el que deien els romans, "quod escriptum, escriptum est" allò que està escrit queda escrit.

--------------------------

• Configuració de la Privacitat
• Como vivir sin riesgo en la red (Ciberpais)
• Facebook y privacidad (exemple de configuració de la privacitat)
• Ajustar les opcions de seguretat (Sofos)
• How to stay safe on facebook (Video en anglès)
• Redes sociales y menores de edad

Un polític de trinxeres

Diu una amiga meua que un polític local és un polític de trinxeres. Està sempre a primera línia. El polític a nivell autonòmic o estatal es troba a una certa distància del seu electorat per una part i, per l'altra, els temes als que es dedica no solen tenir una repercussió tan immediata amb les persones a les que afecta. Si elabora una llei aquesta tindrà uns efectes a mig o llarg termini, però no de manera imminent. El polític local veu als seus electors a cada moment. En un poble o ciutat mitjana tothom es coneix i qualsevol moment és bo per proposar, criticar o exigir alguna cosa al regidor/a o alcalde/ssa que es troba al carrer, al cinema o comprant.
Recordo una visita a la festa de barri, dels Avets, en la que alguns veïns van aprofitar per plantejar els problemes que els afectaven, especialment els que feien referència a una antena de telefonia que els preocupava molt. A partir d'aquí alguns companys de l'Ajuntament vam haver de d'assistir un altre dia a una assemblea a la plaça del barri, ja que no hi cabíem tots al local de l'associació de veïns. Tothom va poder manifestar el seu neguit i fer-nos les crítiques pertinents per les nostres actuacions i les propostes de solució. Uns es van expressar més calmats, altres no tant. Jo feia poc que era regidor i vaig respirar quan es va acabar l'assemblea que va durar bastant. Per sort, el tema que més els preocupava es va poder solucionar al cap d'unes setmanes.
La feina del polític local és molt enriquidora i pot donar moltes satisfaccions. Es té a les mans la possibilitat de resoldre temes, d'aportar solucions que millorin la vida ciutadana, la vida dels veïns i veïnes de la pròpia ciutat. En alguns casos els seus efectes són immediats, per exemple millorant les places, ampliant les voreres o plantant més arbres. En altres ocasions es treballen temes, que encara que es veuen de seguida, serviran per millorar el futur de la ciutat, com és el cas del Pla d'Ordenació Urbana Municipal (POUM).
Per això hem de treballar tots per tal de que tothom, però especialment els joves, s’apuntin a participar en la millora de la ciutat i per tant, a col·laborar en la política, municipal.
Recordant al President J F Kennedy, diria: "no et preguntis què pot fer Rubí per tu, sinó què pots fer tu per Rubí" La política local és cosa de tots.

La ria de Rubí

Fa unes setmanes vaig visitar Bilbao. Feia bastants anys que no havia estat i el canvi és fascinant. Recordava el "Botxo" amb aquella boira baixa i aquella ria fosca i bruta.
Ara aquella ria ha esdevingut l'eix vertebrador de la ciutat. Ha estat el motor de canvi urbanístic de la ciutat. La construcció d'edificis emblemàtics com el Museu Guggenheim i el Palau Euskalduna de congressos i música van ser factors que van contribuir força a aquesta transformació, acompanyada d'una urbanització d'alta qualitat de tot l'entorn de la ria.
Els nous ponts, les zones de passeig, la neteja... , van completar la inserció de la ria dins de la ciutat, trencant la separació que havia produït fins aleshores.
Bilbao ha sabut convertir un problema en una virtut.
A Rubí tenim la Riera que ens divideix en dos. A més a més, els carrers que la conformen actualment són unes vies ràpides.
Tal i com planteja el POUM, hem de convertir-la en un eix cívic, fent d'element connector dels diferents barris de la ciutat. S'ha de transformar en un passeig urbà, amb edificis emblemàtics i amb passeres i ponts que trenquin aquesta divisió urbana.
I ben cert que hem començat a caminar en aquesta direcció. Ja s'ha iniciat el projecte dels nous jutjats amb un edifici modern que canviarà la imatge de la zona.
També estem avançant en la futura zona comercial i d'oci del Rubí+D, tan necessària a la ciutat i que anirà acompanyada d'un gran aparcament i d'una passera que la unirà amb la zona dels la nova seu judicial.
Les actuacions han de continuar encara amb el nou Ajuntament a l'Escardívol; i amb la passera que l'unirà a la futura zona docent i cultural del Vapor Nou. A més de la nova estació de FFCC de la Llana, la nova zona universitària i l'actuació urbanística de la plaça del Vallès, la porta nord de la ciutat
Hem de fer de la Riera no solament una zona de transformació urbana que millorarà substancialment la ciutat, sinó també, el símbol d’un nou Rubí del qual ens podrem sentir més orgullosos.

Hipoteques subprime i globalització a Rubí

Als Estats Units, molt lluny de Rubí el quart banc d'inversions del món, s'ensorra per la crisi de les hipoteques subprime. Aquestes hipoteques "basura" són les que ens han acabat afectant a nosaltres com a conseqüència de la globalització.
Que ha passat?
En un moment en el que el preu dels habitatges als Estats Units es va anar multiplicant, i, donat que els crèdits es donaven a un interès baix, a alguns bancs se'ls hi va ocórrer la brillant idea de donar préstecs hipotecaris amb més risc (subprime) però a un interès més alt. Que passava si el client es quedava sense feina? Cap problema, l'economia americana anava tant bé que ràpidament podria tornar a trobar feina. Per altra part l'increment constant dels habitatges feia que el valor del préstec sempre fos inferior al seu cost real i, per tant el banc sempre podia recuperar l'import prestat.
Per acabar-ho d'embolicar, quan a aquests bancs americans se'ls hi acabaven els diners van trobar la solució acudint als bancs estrangers per que els hi deixessin diners. Van empaquetar les hipoteques i les van vendre com a "Obligacions garantides per hipoteques"
Els nostres bancs, com no, van fer el negoci del segle i, van comprar aquestes obligacions americanes. El que ve d'Amèrica "es bo", ja ho sabem
Ara aquests bancs americans s'han ensorrat i els nostres bancs estan afectats per aquesta crisi americana i no es deixen diners entre ells o ho fan a un interès molt alt. I no se'n fien per que no sabem quin és el grau de contaminació d'hipoteques subprime d'aquestes obligacions americanes.
I com que els nostres bancs no tenen diners, no poden donar crèdits, ni concedir hipoteques i , això està provocant aquesta situació actual en la que puja l'euribor i per tant puja el que hem de pagar per les nostres hipoteques. A més, hi ha dificultat per vendre pisos, les constructores no poden construir, s'incrementa l'atur....
La globalització ens ha afectat personalment i també als ajuntaments que veiem com disminueixen de manera important els ingressos que teníem per les llicències urbanístiques. en un moment en el que hem de destinar més recursos per atendre a les persones mes perjudicades per aquesta crisi.
Gracies a la globalització, l'esternut americà ens ha constipat a Rubí.

Video TV3: Leopoldo Abadía, exprofessor de IESE

El mòbil al Ple

Hi ha persones que no poden passar sense el mòbil i, ni tan sols el posen en silenci en situacions importants que requereixen una atenció i una consideració.
Comenta Manuel Campo Vidal, que una autoritat autonòmica va rebre dues trucades de mòbil estan assegut al costat del Rei i que aquest li va comentar: "Que alguien responda que no puede ponerse porque està hablando con el Rey"
La resposta va ser simpàtica però va quedar molt clara. Que soni el mòbil un cop pot ser un despiste, malgrat no hauria de passar. Dos cops té molt difícil justificació.
Hi ha situacions en que el mòbil no pot molestar. I una d'elles és durant una sessió del Ple de l'Ajuntament.
També passa que a vegades anem pel carrer o en el tren i sona un mòbil i a partir d'aquell moment escoltem converses personals en un to de veu perfecte sense cap problema.
Abans no teníem mòbil i no passava res. Ara no podem sortir ni a la cantonada de casa sense ell i, sovint, volem contestar i mantenir una conversa normal malgrat no sigui el lloc més adient.

Un llibre sense fi

“Els pilars de la Terra” de Ken Follett, és un dels llibres “gruixuts” que es llegeixen d’una tirada. He trobat molt de consens en aquesta afirmació en el sentit que es un dels llibres que “t’enganxa”.
Això mateix pensava que em passaria aquest estiu amb l’anunciada segona part titulada “Un món sense fi” Però si be es cert que té capítols de lectura molt intensa, i es tracta d'un llibre molt treballat històricament, tanmateix no aconsegueix tenir la mateixa força narrativa que “Els pilars de la Terra”.
Aquesta anomenada segona part, es situa temporalment en la mateixa època i combina els mateixos temes (acció, arquitectura, vida social i sexe, entre d’altres), jugant amb varies històries al mateix temps. La primera part del llibre va mantenint la intriga. I, malgrat ser un llibre de lectura fàcil, la segona part va perdent interès començant a ser un llibre “sense fi”.

El Celler: després d'un any de treball

Quan portava només unes setmanes com a regidor i ja estava de vacances, em van avisar que s'havia enfonsat la teulada del Celler Cooperatiu, un dels edificis més emblemàtics de Rubí. Es tracta d'un dels cellers (les catedrals del vi) del Cesar Martinell, un dels seus edificis modernistes.

El vaig visitar amb el Coordinador d'Obra Pública de l'Ajuntament (que també estava de vacances). La visió era depriment. Una part de la teulada, enfonsada, una altra part que podia caure en qualsevol moment, una paret (de les més importants) estava inclinada i l'empresa que havíem fet venir proposava que l'enderroquéssim... Carrers tallats per seguretat, la policia municipal vigilant, els veïns de la zona preocupats...
Que vam fer? En primer lloc, havíem pogut contractar una empresa constructora (a l'agost!), calia enderrocar la part de la teulada que amenaçava en caure i reforçar l'edifici, tot garantint la seva estabilitat. Per sort tot es va poder solucionar amb el mínim temps possible i això s’ha d’agrair als tècnics municipals.
La solució immediata era refer la teulada, però per no repetir possibles errors, varem encarregar un estudi de les causes de l'enfonsament i quina seria la millor solució. Vam contractar immediatament un arquitecte especialista en la recuperació i restauració d'edificis històrics. No ho podíem encarregar a qualsevol professional. El Celler Cooperatiu és una part molt important del nostre patrimoni.
Un cop vist l'informe, i desprès d'una reunió amb representants del Col·legi d'Arquitectes, vam encarregar un estudi sobre l'estat de l'estructura i la fonamentació del Celler a més d’altres estudis. Volíem assegurar-ho tot abans de fer cap actuació.
Ha passat el temps i ja disposem dels darrers resultats de tots els estudis.
Ara sabem gairebé tot sobre l'edifici i, sabem que no té fonamentació, (quina mala notícia!). A l'actuació prevista de canviar tota la teulada actual, hem d'afegir els treballs de fonamentació. A més ja tenim un projecte de restauració que enviarem al Ministerio de Fomento, ja que hem trobat una via de subvenció i, la volem aprofitar. Per tant, si tenim aquest ajut(i jo crec que sí), anirem més enllà del previst i podrem fer una restauració completa del Celler, seguint la línia del Martinell. i fent que pugui ser visitable.
Totes les obres són lentes però confiem que a l'inici del 2009 es puguin iniciar les obres i en un termini no massa llarg podrem gaudir d’uns dels elements més emblemàtics dels nostre patrimoni.
Estimar el nostre patrimoni, es estimar la nostra ciutat.

Obsesionats per tenir ens hem oblidat de 'ser'

L'altre dia al Ple vam aprovar, per unanimitat, una moció que fa referència al compromís de procurar que el dos per cent de les plantilles estigui ocupada per persones discapacitades, tal i com obliga la LISMI (llei 13/1982 d'Integració Social dels Minusvàlids). A més de a l'Ajuntament, s’ha de demanar que el compleixin les empreses amb les que col·labora. A Rubí, quan parlem d'integració social, no podem oblidar la tasca tan important que s’està duent a terme des de la Font del Ferro, una empresa municipal que ofereix una alternativa formativo-laboral per a les persones adultes amb discapacitat psíquica de Rubí.
La meva sensibilitat envers la integració social de les persones discapacitades és major després d’haver llegit el llibre 'La Fageda. Història d'una bogeria’. Parla de les persones que hi treballen i de les claus d’una empresa que ha demostrat que els valors socials són compatibles amb l’èxit comercial.
La Fageda és una cooperativa situada a la Garrotxa i que dóna feina a una part important de les persones amb disminucions psíquiques i/o malalties mentals de la comarca. Les persones discapacitades estan més integrades si tenen un treball i un sou, tal i com fan les altres persones.
El director gerent i, ànima, d’aquesta cooperativa es diu Cristòbal Colón, després de l’èxit comercial que ha demostrat, des de fa un temps es veu obligat a explicar les claus d’èxit d’aquest projecte empresarial. A l'inici de les seves conferències, per trencar el gel, acostuma a explicar que, una vegada un pintor estava fent la seva feina a la Fageda d'En Jordà en mig de la natura. I de cop i volta se li van apropar un parell de nois amb Síndrome de Down a mirar el que estava pintant. Tot seguit es van situar al seu voltant tres persones més, que semblaven disminuïts psíquics. De mica en mica es va veure envoltat per un grup amb unes "pintes" que li van semblar una mica estranyes. El director de la Fageda que es trobava a prop, donat que la cooperativa està ubicada en aquesta zona, al veure que el pintor semblava preocupat, se li va acostar per tranquil·litzar-lo dient-li: "no pateixi, que jo sóc el cap d'aquesta colla i em dic Cristóbal Colon" Ja podeu pensar el que va passar. Aquest pintor enlloc de tranquil·litzar-se, va agafar tots els seus estris i va desaparèixer ràpidament.
Aquest anècdota l'explica Cristóbal, que encara està sorprès de que el seu pare li posés aquest nom sabent el cognom que havia heretat.
Al final del llibre hi ha una frase que fa referència al ser i al tenir. Un pensament filosòfic que feia temps que no el veia escrit. M'ha fet reflexionar. Estic convençut de que a la vida ens hem de preocupar més pel "ser", per ser persones, que no pas pel "tenir", per voler acaparar poder, fama, prestigi, diners, propietats...
A vegades, obsessionats pel 'tenir' ens oblidem del 'ser.<

Ser polític

No fa gaire en una entrevista a Radio Rubí em van preguntar que com és que estava en el món de la política i en concret com a regidor pel PSC. Els hi vaig respondre que hi sóc com a regidor de manera accidental. Es un tema que no m'havia plantejat fins fa aproximadament un any. Però que vaig acceptar amb molta il·lusió, sabent que és una cosa temporal.
Tanmateix em considero polític des de fa molt de temps. Entenc que la política forma part de la persona. Gandhi deia que si no et quedes en el teu cercle familiar i mires pels altres, això és fer política. No comprenc als que diuen que són apolítics. Puc acceptar que algú digui que és apartidista, que no vulgui militar en un partit concret. O fins i tot que estigui en contra dels partits. La militància és una opció personal. Però ser polític significa ser social, preocupar-se pel be comú, pel present i pel futur dels nostres veïns i conciutadans. Per la societat en general.
Un paisà meu, Joan Fuster, ho va deixar molt clar quan deia que "si no fas política, algú la farà per tu i, la farà en contra teva". Aquesta sorna pròpia del Fuster potser és una mica exagerada, però té part de raó. Si tu no fas el possible per incidir en la política, en el que passa al teu voltant, a la societat, algú ho farà per tu i potser no t'agradi com ho faci.