Obsesionats per tenir ens hem oblidat de 'ser'

L'altre dia al Ple vam aprovar, per unanimitat, una moció que fa referència al compromís de procurar que el dos per cent de les plantilles estigui ocupada per persones discapacitades, tal i com obliga la LISMI (llei 13/1982 d'Integració Social dels Minusvàlids). A més de a l'Ajuntament, s’ha de demanar que el compleixin les empreses amb les que col·labora. A Rubí, quan parlem d'integració social, no podem oblidar la tasca tan important que s’està duent a terme des de la Font del Ferro, una empresa municipal que ofereix una alternativa formativo-laboral per a les persones adultes amb discapacitat psíquica de Rubí.
La meva sensibilitat envers la integració social de les persones discapacitades és major després d’haver llegit el llibre 'La Fageda. Història d'una bogeria’. Parla de les persones que hi treballen i de les claus d’una empresa que ha demostrat que els valors socials són compatibles amb l’èxit comercial.
La Fageda és una cooperativa situada a la Garrotxa i que dóna feina a una part important de les persones amb disminucions psíquiques i/o malalties mentals de la comarca. Les persones discapacitades estan més integrades si tenen un treball i un sou, tal i com fan les altres persones.
El director gerent i, ànima, d’aquesta cooperativa es diu Cristòbal Colón, després de l’èxit comercial que ha demostrat, des de fa un temps es veu obligat a explicar les claus d’èxit d’aquest projecte empresarial. A l'inici de les seves conferències, per trencar el gel, acostuma a explicar que, una vegada un pintor estava fent la seva feina a la Fageda d'En Jordà en mig de la natura. I de cop i volta se li van apropar un parell de nois amb Síndrome de Down a mirar el que estava pintant. Tot seguit es van situar al seu voltant tres persones més, que semblaven disminuïts psíquics. De mica en mica es va veure envoltat per un grup amb unes "pintes" que li van semblar una mica estranyes. El director de la Fageda que es trobava a prop, donat que la cooperativa està ubicada en aquesta zona, al veure que el pintor semblava preocupat, se li va acostar per tranquil·litzar-lo dient-li: "no pateixi, que jo sóc el cap d'aquesta colla i em dic Cristóbal Colon" Ja podeu pensar el que va passar. Aquest pintor enlloc de tranquil·litzar-se, va agafar tots els seus estris i va desaparèixer ràpidament.
Aquest anècdota l'explica Cristóbal, que encara està sorprès de que el seu pare li posés aquest nom sabent el cognom que havia heretat.
Al final del llibre hi ha una frase que fa referència al ser i al tenir. Un pensament filosòfic que feia temps que no el veia escrit. M'ha fet reflexionar. Estic convençut de que a la vida ens hem de preocupar més pel "ser", per ser persones, que no pas pel "tenir", per voler acaparar poder, fama, prestigi, diners, propietats...
A vegades, obsessionats pel 'tenir' ens oblidem del 'ser.<