Recullo una de les seves anècdotes en la biografia publicada per Pedro Miguel Lamet que també va treballar al "Pozo del Tio Raimundo" i que ens ajuden a entendre la seva manera de pensar i de viure.
Explica que una catequista de dones adultes a Andalusia es va topar amb una jove molt pobra, casada i amb fills, que se n'havia anat a viure amb un vell.
-Dona, has de tornar, no pots seguir amb el vell.
-Es clar que sí, senyoreta. Però és que el vell morirà de seguida, i jo em quedaré amb una caseta molt apanyada, em porto al meu marit i als meus fills, i problema resolt.
-Però, dona, és que això va contra la llei de Déu.
La dona va respondre amb convicció: "No, senyoreta, si jo amb el Senyor no tinc cap dificultat. Jo li dic al Senyor: Senyor, tu em perdones a mi i jo et perdono a tu "per tenir-me tan pobra", va matisar Alegria, i estem en pau"
Diuen que Diez-Alegria era un jesuïta sense papers.
1 comentari:
Xè, m'alegre que hages tornar a la cosa. Ben breu i bé. Per cert que Díez Alegria, em sembla recordar, és autor d'alguns llibres de temàtica socio-militar i, d'altra banda, Lamet és un impenintent escriptor de biografies. Entre elles les de dos gandians lligats als jesuïtes també, com no: Joaquim Ballester i (és clar!)Francesc de Borja.
Publica un comentari a l'entrada